10. Nessos

L’acte darrer,
Realitats, Barcelona, 1962

Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la comédie en tout le reste. On jette enefin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais.

Pascal


Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d'herba tocada
per l'esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m'adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d'entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
―car hom beu molt―, de restes de vianda
ja freda als plats ―car hom menja a deshora,
de pressa i malament―,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s'extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d'emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d'amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d'un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l'arbre del cant fins a l'orella casta
d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d'Apol·lo,
i una calitja d'or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m'espantaré del fred que ha d'arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l'atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.


Nessos
Tot és ara i res, Barcelona, 1970

Fa mal, desassossega,
saber que mor el que va néixer amb plors
de desesper feliç perquè ens havíem
trobat.

I temps després,
quan l’un a l’altre ens vam posar camisa
de foc, se’ns va impregnar talment
al cos que no poguérem
treure’ns-la més.

Ho dic amb violència
mal continguda mentre cau amb sord
estrèpit, lluny, desfeta en pols,
la pira de nosaltres.