A través de Vinyoli

by Xavi Múrcia

/
  • Streaming + Download

    Includes unlimited streaming via the free Bandcamp app, plus high-quality download in MP3, FLAC and more.

    hola

      €7 EUR  or more

     

1.
2.
3.
4.
03:08
5.
6.
7.
03:24
8.
03:31
9.
02:39
10.
06:23
11.
01:52
12.
13.
03:47

about

Els versos de Joan Vinyoli, recitats, cantats i musicats per un cantautor de llarg recorregut. La paraula del poeta, accentuada per un coixí musical on ressonen gèneres com el folk, el rock o la cançó d’autor. Sense cap mena de dubte, Xavi Múrcia i el seu projecte “A través de Vinyoli” han conformat una de les propostes més singulars de l’Any Vinyoli. I també una unió, la de poesia i música moderna, que poques vegades havia brillat amb tal intensitat a casa nostra. Després de nou mesos a la carretera, el projecte es materialitza per fi en forma de disc.

“A través de Vinyoli” és fruit de moltes circumstàncies. Entre les més significatives s’hi troben la celebració del Centenari de Joan Vinyoli, però sobretot l’amor incondicional de Múrcia cap a l’obra del poeta. Un amor que ve de lluny, de tota una vida interioritzant-ne la paraula, i que sobre el paper s’ha traduït en tretze adaptacions sinceres i honestes dels seus versos. Tretze lectures efectuades des del rigor i el respecte als textos originals, però amb vocació contemporània i renovadora. Tretze peces que fonen els versos vinyolians amb les notes orgàniques d’un músic polivalent com pocs.

“Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s’il·luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.”
(J. Vinyoli, Llibre d’amic, 1977)

credits

released October 25, 2014

Xavi Múrcia, veu i guitarres
Albert Vila, baix i banjo
Xarli Oliver, bateria, programacions i serra

Kei Macias, producció, enregistrament, mescles i masterització

Amb la col·laboració de la Mirna Vilasís, veu, a la cançó «La posta»
Supervisió lingüística de Roger Vilà
Producció executiva, Txu Morillas / Brubaker Cultura
Disseny Gràfic, Àlex Falcó
Fotografia, Noemí Elías

tags

license

all rights reserved

about

Xavi Múrcia Argelaguer, Spain

Un quart de segle a la carretera. Més de mitja vida dedicada a explorar gèneres i sonoritats diverses, sempre des d’una òptica mediterrània. Esquivant els radars mediàtics, però consolidant un discurs propi, ja sigui com a solista o en projectes com Tralla, La Cobleta de la Selva o Samfaina de Colors. De la tradició més arrelada a la cançó d’autor i el rock més orgànic i visceral. ... more

contact / help

Contact Xavi Múrcia

Streaming and
Download help

Track Name: Cançó blava
1. Cançó blava
Domini màgic, Barcelona, 1984

Rien, cette écume, vierge vers... 

S. Mallarmé



Aquest endins del blau de la paraula, 

blau cap a blau, cap a més blau encar,
és com parar migdialment la taula 

dels somnis, per atzar, 

a trenc de mar, 

quan gira el far.

Allò que has fet o que pretens, de fet, 

aconseguir és sols prendre la droga 

del ser-feliç com beure un vas de llet. 

Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga 

d’on penja el ninot blau de Klee.) 

No goso fer 

res absolutament sinó, quiet, 

mirar el dedins secret del blau de la paraula.
Track Name: Cap a les deus
2. Cap a les deus
Les hores retrobades, Barcelona, 1951


Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.
Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.
Track Name: Sunt lacrimae rerum
3. Sunt lacrimae rerum
Tot és ara i res, Barcelona, 1970

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest «ai» és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura.

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.
Track Name: Sovint
4.Sovint
De vida i somni, Barcelona 1948


Sovint, sovint, l’home s’oblida
del més secret i del més gran.
Com un infant juga a la vida
i s’embriaga del seu cant. 

Els dies vénen i se’n van.

Però de sobte, no previst, 

allò més greu que dintre seu madura,
en el seu cor estranyament fulgura, 

com un diamant trist.
Track Name: Amb ronca veu
5. Amb ronca veu
Vent d'aram, Barcelona, 1976


Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
Track Name: Un home està cavant
6. Un home està cavant
Encara les paraules, Barcelona, 1973


Un home està
cavant el tros i la posta
vermella li diu: Torna a casa
que ja el dia es vincla.
I ho fa. A poc a poc es dreça,
plega el cistell, un instant
l’aixada fulgura
quan se la posa a l’espatlla.
Camina amb cura per les gleves
humides, roges, fins al rec;
pel canaró va rumiant,
vagament pensa en coses
petites de la vesprada:
sopar calent, dona, llit.
Track Name: La posta
7. La posta

L'arbre incandescent
El griu, Barcelona, 1978

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.

Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.



La posta
De vida i somni, Barcelona, 1948

La posta fugia
torbadorament,
obertes les ales 

de púrpura al vent.

Damunt les carenes
s’aturava a penes.

Visió daurada 

renoves el cor:
ja tota la vida 

se’m torna record.

Quan lluny, expiraves, 

consell em dictaves:

«Contempla i oblida, 

no temis la nit. 

Espera el nou dia
amb un cant no dit.»
Track Name: El temps
8. El temps
Realitats, Barcelona, 1963

Rera la casa no hi anessis mai,
ni a ple dia, l'excessiva flaire
d'aquestes herbes embruixades lleva
seny i esperits, els escurçons vigilen,
la salamandra I l’escorpí vigilen,
l'aranya fila mort.
Allí fresseja l'arbre de la por.
Cavalls de sol, atureu-vos, garbes de sol, reposeu.
I que la dona asseguda vora el rec amb els infants i la nena,
estiguin ara quiets un instant, mentre el cavall ardent,
negre i suat, es desboca i, trepidant, els salta,
magnífic, i renilla i a galop es perd
cap als darreres de la casa.
Canto
malesa i bardissar, remor d'herba aixafada,
i els homes aücant, movent els braços
vermells.
Allí domina l'arbre de la por.
I dic el llamp i la torratxa vermella
per on entrà, bastint-la novament
amb roigs maons de paraula.

(I si retornes per la vall del vespre,
o si t'allunyes pel creixent del dia,
d'un cap a l'altre del silenci,
retruny el temps.)
Track Name: Aplec
9. Aplec
Vent d’aram, Barcelona, 1976

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent ―estendards i cridòria―
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.
Track Name: Nessos
10. Nessos

L’acte darrer,
Realitats, Barcelona, 1962

Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la comédie en tout le reste. On jette enefin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais.

Pascal


Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d'herba tocada
per l'esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m'adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d'entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
―car hom beu molt―, de restes de vianda
ja freda als plats ―car hom menja a deshora,
de pressa i malament―,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s'extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d'emprendre
reformes radicals.
No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d'amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d'un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l'arbre del cant fins a l'orella casta
d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d'Apol·lo,
i una calitja d'or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m'espantaré del fred que ha d'arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l'atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.


Nessos
Tot és ara i res, Barcelona, 1970

Fa mal, desassossega,
saber que mor el que va néixer amb plors
de desesper feliç perquè ens havíem
trobat.

I temps després,
quan l’un a l’altre ens vam posar camisa
de foc, se’ns va impregnar talment
al cos que no poguérem
treure’ns-la més.

Ho dic amb violència
mal continguda mentre cau amb sord
estrèpit, lluny, desfeta en pols,
la pira de nosaltres.
Track Name: Foc mort
11. Foc mort
El Callat, Barcelona, 1956

Com arribar a l’incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l’obscur?

No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.
Track Name: Vida vulnerable
12. Vida vulnerable
A hores petites, Barcelona, 1981


Des de quin lloc m'envolaré demà? 

Tu vas i véns i mai no quedo sol,
que m'has donat un cec impuls de vol 

i quasi mort encara puc volar.

Tinc mar, tinc foc, tinc platges on estar 

prenent el sol nocturn que ens correspon. 

Anem al bar a deixondir la son, 

beguem fernet amb mots de part enllà.

Vindran els Foscs a dir que no som res,
i no som res excepte el guspireig 

d'aquesta hora viscuda amb tant de pes.

Posem paranys per enganyar la nit, 

siguem tan sols un vague somnieig 

de vida vulnerable: crit escrit.
Track Name: La paraula
13. La paraula

No res, un fum
Encara les paraules, Barcelona, 1973

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà 

que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.

 I què veus? 

No res, un fum.
En veritat us dic 

que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.




La paraula
A hores petites, Barcelona, 1981

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?
Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m’hi ha portat la paraula.