1. Cançó blava Domini màgic, Barcelona, 1984 Rien, cette écume, vierge vers... 
 S. Mallarmé Aquest endins del blau de la paraula, 
 blau cap a blau, cap a més blau encar, és com parar migdialment la taula 
 dels somnis, per atzar, 
 a trenc de mar, 
 quan gira el far. Allò que has fet o que pretens, de fet, 
 aconseguir és sols prendre la droga 
 del ser-feliç com beure un vas de llet. 
 Doncs tanca els porticons de la finestra groga i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer a un tamboret per arribar a la soga 
 d’on penja el ninot blau de Klee.) 
 No goso fer 
 res absolutament sinó, quiet, 
 mirar el dedins secret del blau de la paraula.

2. Cap a les deus Les hores retrobades, Barcelona, 1951 Sigues fidel a les petites coses; no t’és donat volar sobre el callat abisme. Pel fràgil pont suspès del cant humil assaja l’incert, boirós camí d’aquesta a l’altra vora. Caduques flors al prat, un raig de sol efímer, són ara talismans que tot ho transfiguren. Les portes del ponent de bat a bat se t’obren; per elles, riu amunt, cap a les deus penetres. Indesxifrables són els signes que il·luminen; el cant humil, però, sovint els interpreta.

3. Sunt lacrimae rerum Tot és ara i res, Barcelona, 1970 A Tamariu, a casa en Pere Patxei, encomana un cremat, beurem a poc a poc a l'hora que la mar s'agrisa. Ploren les coses, plora el temps, plora la vida no viscuda, plora també la vida que hem viscut. Sunt lacrimae rerum. Ai, aquest «ai» és un bressol de moltes hores en què sempre anàvem pel vell sorral i vèiem l'ample mar guspirejant parlant-nos en metàfores. La dolencia de amor que no se cura sino con la presencia y la figura. Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca i corre a amagar-se en qualsevol forat. Però quan em recordo dels amics que han mort irremissiblement, els insubstituïbles, em torno un gira-sol que puja d'un femer i fa com un que parla amb entelada veu, en una tarda càlida d'estiu, davant el somriure dels morts que se li fan propers. Ara tot d'una la tenora ressona a Pals i contemplem les illes i sempre dic, mirant la Torre de les Hores: Davant aquestes coses cal plorar. Passa la tarda sobre els camps d'arròs de l'Empordà xops d'aigua. És tard, és hora de tornar a Begur en l'autocar que ens deixarà a la plaça. Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses ben amanides amb llimona i pebre. Cau la nit, la nit fantasmagòrica del rei Begur que senyoreja el castell, la nit dels fars i de les barques a l'encesa, del cel altíssim estelat. Tot giravolta com en un parc d'atraccions, però tu i jo vivim al botó de la roda, on és imperceptible el moviment. Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians i les orenetes que xisclen, llançades. Que l'estiu matusser no faci gaire mal. Ajudem-nos els uns als altres amb paciència, bon vi, moderació, per no caure en el daltabaix. Els arbres es clivellen, els fruiters regalimen goma.

4.Sovint De vida i somni, Barcelona 1948 Sovint, sovint, l’home s’oblida del més secret i del més gran. Com un infant juga a la vida i s’embriaga del seu cant. 
 Els dies vénen i se’n van. Però de sobte, no previst, 
 allò més greu que dintre seu madura, en el seu cor estranyament fulgura, 
 com un diamant trist.

5. Amb ronca veu Vent d'aram, Barcelona, 1976 Com que no menjo per la fam que tinc, com que no calmo la gran set que tinc, com que no sé de canviar el meu crit en mena de vianda, pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me. Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles i m’omplo d’enyorança turmentada i em perdo molt endintre del gran bosc ple de barrancs i sóc el gall salvatge: m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len, amb ronca veu anuncio l’aurora, tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales, i m’estarrufo collinflat i danso, tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

6. Un home està cavant Encara les paraules, Barcelona, 1973 Un home està cavant el tros i la posta vermella li diu: Torna a casa que ja el dia es vincla. I ho fa. A poc a poc es dreça, plega el cistell, un instant l’aixada fulgura quan se la posa a l’espatlla. Camina amb cura per les gleves humides, roges, fins al rec; pel canaró va rumiant, vagament pensa en coses petites de la vesprada: sopar calent, dona, llit.

7. La posta L'arbre incandescent El griu, Barcelona, 1978 Hem caminat solcuits per graves remorejants, hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol, hem tocat els vermells enfervorits del vespre, hem ressonat com cisternes buides que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals. Hem explorat, hem descobert escales molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada graó perdent-nos per un altre temps, cap a renéixer. Hem arribat a dalt del campanar: penjant-nos de les cordes, hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes i d'altres aus. Hem travessat les nits plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes, profunditats transparents. Hem penetrat en coves de cristall de roca. Un àgil foc se'ns entortolliga com una serp per tot el cos i fa de tu i de mi un sol arbre incandescent, impropi de la terra. La posta De vida i somni, Barcelona, 1948 La posta fugia torbadorament, obertes les ales 
 de púrpura al vent. Damunt les carenes s’aturava a penes. Visió daurada 
 renoves el cor: ja tota la vida 
 se’m torna record. Quan lluny, expiraves, 
 consell em dictaves: «Contempla i oblida, 
 no temis la nit. 
 Espera el nou dia amb un cant no dit.»

8. El temps Realitats, Barcelona, 1963 Rera la casa no hi anessis mai, ni a ple dia, l'excessiva flaire d'aquestes herbes embruixades lleva seny i esperits, els escurçons vigilen, la salamandra I l’escorpí vigilen, l'aranya fila mort. Allí fresseja l'arbre de la por. Cavalls de sol, atureu-vos, garbes de sol, reposeu. I que la dona asseguda vora el rec amb els infants i la nena, estiguin ara quiets un instant, mentre el cavall ardent, negre i suat, es desboca i, trepidant, els salta, magnífic, i renilla i a galop es perd cap als darreres de la casa. Canto malesa i bardissar, remor d'herba aixafada, i els homes aücant, movent els braços vermells. Allí domina l'arbre de la por. I dic el llamp i la torratxa vermella per on entrà, bastint-la novament amb roigs maons de paraula. (I si retornes per la vall del vespre, o si t'allunyes pel creixent del dia, d'un cap a l'altre del silenci, retruny el temps.)

9. Aplec Vent d’aram, Barcelona, 1976 He vist anar i he vist tornar, de lluny, aplecs de gent ―estendards i cridòria― pels flancs de la muntanya. Berenaven, bevien, ballaven excitats. Més tard els homes han cobert les noies esbojarrades, d'anques d'euga, mentres el cel es feia roig. Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre la closca del cervell, no miris rajoles amb ocells ni vidres decorats, no masteguis el pa de la paraula. Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

10. Nessos L’acte darrer, Realitats, Barcelona, 1962 Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la comédie en tout le reste. On jette enefin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais. Pascal Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d'herba tocada per l'esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m'adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d'entrades i sortides inútils, que el celler està buit ―car hom beu molt―, de restes de vianda ja freda als plats ―car hom menja a deshora, de pressa i malament―, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s'extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou de cremar bé. I mentre sec al balancí, d'esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d'emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és de veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d'amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d'un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l'arbre del cant fins a l'orella casta d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d'Apol·lo, i una calitja d'or tremola davant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m'espantaré del fred que ha d'arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrera de tot, covardament, com l'atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix. Nessos Tot és ara i res, Barcelona, 1970 Fa mal, desassossega, saber que mor el que va néixer amb plors de desesper feliç perquè ens havíem trobat. I temps després, quan l’un a l’altre ens vam posar camisa de foc, se’ns va impregnar talment al cos que no poguérem treure’ns-la més. Ho dic amb violència mal continguda mentre cau amb sord estrèpit, lluny, desfeta en pols, la pira de nosaltres.

11. Foc mort El Callat, Barcelona, 1956 Com arribar a l’incendi pur de cap aurora, si només erro cansat, per un excés de roca estèril, dins l’obscur? No hi ha cap alba en el futur ni cap estrella en el record, enmig del vent crepuscular; sóc en la terra del foc mort, cercant només el mar, el mar.

12. Vida vulnerable A hores petites, Barcelona, 1981 Des de quin lloc m'envolaré demà? 
 Tu vas i véns i mai no quedo sol, que m'has donat un cec impuls de vol 
 i quasi mort encara puc volar. Tinc mar, tinc foc, tinc platges on estar 
 prenent el sol nocturn que ens correspon. 
 Anem al bar a deixondir la son, 
 beguem fernet amb mots de part enllà. Vindran els Foscs a dir que no som res, i no som res excepte el guspireig 
 d'aquesta hora viscuda amb tant de pes. Posem paranys per enganyar la nit, 
 siguem tan sols un vague somnieig 
 de vida vulnerable: crit escrit.

13. La paraula No res, un fum Encara les paraules, Barcelona, 1973 La poesia allunya de les aparences i fa propera la realitat. Memòria: perdre’s com en un dellà 
 que és sols l’aquí, darrera cortines transparents. 
 I què veus? 
 No res, un fum. En veritat us dic 
 que no es fa res en veritat sinó per la paraula creadora de silenci. La paraula A hores petites, Barcelona, 1981 Aturada ja la vida, quiescent, vell i nafrat, he sentit una gran crida que a benaurança convida per un camí no fressat. Delerós, enderiat, he pres tot d'una embranzida; fent un salt fora de mida, sobtadament m'he envolat. Com és que m'he desvetllat en una serra tan alta? tot el que miro m'exalta i parlo com un orat. Eixamplant la immensitat, una àguila em sobrevola. No tinc por de la rossola ni de la nit feredat. Qui és que aquí m'ha portat? Adormit davant la taula de la meva soledat, m’hi ha portat la paraula.