1. |
Fira de nines
02:49
|
|||
|
Fan guerra per televisió
i els amos prenen el cafè.
Les masses surten al carrer
i els amos no ho troben bé.
Ser o no ser, vet aquí la qüestió.
Si sóc, què sóc?
Si no sóc, què seré?
Per tu és molt fàcil perquè tot tant te fa.
Per mi és difícil perquè no sé què fer.
Roda la roda a empentes i rodolons,
i el món va tirant.
No sé si vinc a donar un cop de mà
o a veure-us passar.
Tinc ànsia. Dóna’m un futur.
Tinc pena. Treu-me del passat.
Tinc por. Porta’m de bracet.
Faig nosa i me’n torno al cau.
Fira de nines en un món tutelat,
tot està lligat.
Titelles, mones i pallassos de drap
pel repartiment.
Homes de negre i cacics de pagès
s’ho miren contents.
De la platea ens tiren un dineret
i alegres ballem.
Quan acabem la funció tornarem
de pet al carrer.
Farem pancartes i cartells de colors
per la Revolució.
Fan fàstic tants crits de disseny.
Tinc gana, vull el teu amor.
|
||||
2. |
||||
|
No puc ser tu.
No vull ser tu ni semblar-ho.
Només puc ser si sóc jo i prou.
Tu creus que em tens,
que jo sóc tu i et pertanyo
que sóc tan sols un bocí teu.
S’obre un camí davant meu
que desconec, que em fa por, que no sé on em porta.
Potser és ple de perills,
però sé que el camí és per mi.
En mal moment
em vas robar per la força
i m’he empassat la teva llei.
M’has maltractat,
m’has menyspreat
i m’has fet creure que eres déu.
S’obre un camí davant meu
que desconec, que em fa por, que no sé on em porta.
Potser és ple de perills,
però sé que el camí és per mi.
Part de mi
s’ha fet a tu i et plany
com un ingenu segrestat.
Alguns moments
hem conviscut amb paciència,
però si jo acotava el cap.
Però sóc conscient
que ja és moment
d’anar a trobar la llibertat.
S’obre un camí davant meu
que desconec, que em fa por, que no sé on em porta.
Potser és ple de perills,
però sé que el camí és per mi.
|
||||
3. |
||||
|
Ara que et faig una cançó,
un poema d’aire apassionat,
agafo la ploma i paper pautat,
i prego a la musa la inspiració dels bons,
la d’un poeta malferit d’amor.
Apel·lo al mestratge dels grans talents,
romàntics il·lustres de tots els temps:
Salvat-Papasseit o Baudelaire,
però només m’arriba amb un so insistent
la tinta molla i el to calent d’Estellés.
Digue’m, si vols, que sóc obtús,
que no se’m pot treure ni suc ni bruc,
que amago el cap com un estruç...
Però em quedo a viure als teus malucs.
Sóc un pirata en el desert,
un astronauta de P3,
un semidéu a temps parcial,
sóc una estrella que ha perdut la llum
si és que no em dónes allotjament en tu.
Faré miracles a bon preu,
sabré llevar-te el fred de peus,
sempre que estigui ben clavat,
com una llança que s’enfonsa al pit,
al territori del teu cos humit.
Digue’m, si vols, que sóc obtús,
que no se’m pot treure ni suc ni bruc,
que amago el cap com un estruç...
Però em quedo a viure als teus malucs.
|
||||
4. |
Ni amo ni déu
02:46
|
|||
|
Pare nostre
que esteu tan lluny,
sigui oblidat el vostre nom.
Lluny de nosaltres
qualsevol regne
i no ens tingueu cap voluntat.
Ni amo ni déu faran per tu.
Em sap greu però ets tu el teu
déu.
Com el pa que mengem,
ens cal superar-te,
i mireu per vós que nosaltres
anem fent.
Veniu, temptacions,
proveu de tombar-me,
que jo ja triaré el que em convé.
Ni amo ni déu faran per tu.
Em sap greu però ets tu el teu
déu.
I què dieu del mal!
No sembla pas
que us hagi importat.
Però per sobre de tot,
per sobre de tot,
deixeu-nos en pau. Amén.
Ni amo ni déu faran per tu.
Em sap greu però ets tu el teu déu.
Xalalara la là...
Em sap greu però ets tu el teu déu.
|
||||
5. |
||||
|
Agafa-ho tot
i puja al tren que ja se’n va
cap al Nord.
Deixa-ho tot
i puja al tren que ja se’n va
cap al Nord.
Pren-te tu
i puja al tren que ja se’n va
cap al Nord.
Pren-me a mi
i porta’m al tren que ja se’n va
cap al Nord.
I du-me al Nord,
civilitzat, plastificat,
pasteuritzat i homologat.
Desitjo el Nord,
on pots ser raonablement
feliç.
Anhelo el Nord,
on la passió s’esmola a cop
de seny.
Somnio el Nord,
plusquamperfet amb un futur definit.
I du-me al Nord,
civilitzat, plastificat,
pasteuritzat i homologat.
No ho tinc tan clar.
Potser el Nord no és un bon lloc per mi.
Estic dubtant.
Potser jo no sóc un bon lloc pel Nord.
No, no. No vinc!
Què fa un bon noi com jo en un Nord esquerp.
Em quedo aquí.
A aquest Sud brut,
humanitzat,
on tot és possible i tot per fer.
|
||||
6. |
Novembre al jardí
03:23
|
|||
|
Com la pluja fina
és el teu amor:
només me n’adono quan sóc moll.
Com fulles de menta
és el meu amor:
només quan les beses fan olor.
Tot està escrit aquí al jardí.
Només cal llegir-ho.
La realitat és dintre teu.
Les fulles dels arbres
s’ensumen la mort
i esperen, serenes, un vent de tardor.
No sóc fulla d’arbre
ni em fa por morir:
accepto la lluita com l’únic camí.
Tot està escrit aquí al jardí.
Només cal llegir-ho.
La realitat és dintre teu.
Recullo somriures
com qui cull flors.
Si un dia et veig trista te’n faré un bon pom.
Si això no fos prou,
et faré un camí
que et porti de casa al meu jardí.
Tot està escrit aquí al jardí.
Només cal llegir-ho.
La realitat és dintre teu.
|
||||
7. |
La taula dels proscrits
03:45
|
|||
|
Sempre al racó,
a la taula dels proscrits.
El got als llavis
i un cigarret als dits.
Amb quatre llunàtics
de pas pel món:
jo m’hi quedaria
però no hi trobo lloc.
La nit encetada.
Comença el ball.
M’ofega la boira,
m’encega el fum.
I xerra que xerra
salvant el món
mentre que aquest món
se’n riu, de mi.
Digue’m quan em vindràs a salvar.
Perquè jo ja t’estic esperant.
S’obre una porta
i et veig entrar.
Ets una reina
que m’ha desterrat.
La teva presència
m’ho deixa clar
i em quedo en la boira
amb els meus marcians.
Però, oh meravella!,
déu existeix:
has mirat enrere
i m’has fet l’ullet.
Déu existeix,
però està en contra meu:
m’han fallat les cames
i he caigut d’esquena.
Digue’m quan em vindràs a salvar.
Perquè jo ja t’estic esperant.
|
||||
8. |
Compartint la solitud
04:10
|
|||
|
He triat, del món sencer, un racó per fer-hi el niu.
He triat, de tanta gent, algú que em donés caliu.
Sóc aquí i amb tu.
Giro el món i torno al born, al meu racó.
Caminant fins a l’hora blava per portar-te al meu costat.
Sóc aquí i amb tu.
Sóc aquí, sóc amb tu. Compartint la solitud.
Sé, he sabut sempre, que allà fora no hi ha res.
M’he deixat enlluernar per romanços de cec,
per castells de fum.
La Terra Promesa ja estava compromesa.
Ho veig tan clar com si fos de nit:
ets el meu origen i ets el meu destí.
Sóc aquí, sóc amb tu. Compartint la solitud.
Saps que el meu és un amor ordinari,
que es toca i que no es mira.
Amor de terrer, que no fa diumenge.
que s’oxida al carrer.
El meu amor no es convalida,
cal usar-lo cada dia.
El meu amor no vol poesia,
viu de carn i de follia.
I és per això que ara et faig homenatge.
Amb la boca petita, la de dir “bon dia” o “ara plou”,
sense fer soroll.
Però si convé pujaré a la teulada,
per cridar-ho als quatre vents:
sóc feliç si sóc amb tu,
compartint la solitud.
|
||||
9. |
Blues
04:56
|
|||
|
Ei, mira’m bé.
Et porto unes paraules que et faran bullir el cap.
Hi ha molt en joc. Tens molt a guanyar i a perdre ben poc.
Et vull donar la més gran de totes les riqueses.
Rere els turons, on el cel sembla que mori a les muntanyes,
prop de la vall on els homes i les bèsties habitaven,
s’obre un camí que et durà directament a la riquesa.
Només et cal que abandonis l’escalfor de casa teva,
que ho deixis tot, que et despullis i que encetis la travessa.
Vés a buscar el camí que t’ha de dur a la riquesa.
Ei, mira’m bé.
Et porto unes paraules que et faran bullir el cap.
Hi ha molt en joc. Tens molt a guanyar i a perdre ben poc.
Et vull donar la més gran de totes les riqueses.
Has d’arribar cap al tard i amb el sol a punt de pondre’s.
Hi trobaràs una font que fa un bassal al peu d’un roure.
T’hi has de mirar i un raig de sol et tornarà la teva imatge.
I nu com vas, descobriràs qui ets realment sense disfressa.
Ja t’has desfet de tot allò que de veritat no t’interessa.
I vet aquí la més gran de totes les riqueses.
Ei, mira’m bé.
Et porto unes paraules que et faran bullir el cap.
Hi ha molt en joc. Tens molt a guanyar i a perdre ben poc.
Et vull donar la més gran de totes les riqueses.
|
||||
10. |
||||
|
L’esquerra s’ha acabat el vodka i no sap què fer,
quin desesper, calen diners
per reposar més aiguardent.
S’han venut l’abric de pana i la bufanda,
la bossa vella de pell girada,
les xiruques i el fulard.
S’han venut la ideologia, el pensament
i la veritat que havien comprat
per quatre quartos a l’adroguer.
S’han venut pare i mare, un fill gandul
del tresorer i per més inri
tothom es nega a posar el cul.
Ara ja no els queda res, només la pàtria,
i se la miren de cua d’ull.
Potser en traurien alguns calés.
I fan junta executiva i hi ha consens:
la pàtria es ven. Poseu-hi preu.
Cal anunciar-ho a tot arreu:
Es ven pàtria amb molt bones vistes.
De mida humana, ni grossa ni petita.
Li calen reformes, que té mil anys d’història.
I si encara belluga, bé és cert que perd memòria.
Prínceps i exèrcits la tenen conquerida.
La gent, manyaga, està mig adormida.
Aquesta venda té un any de garantia,
però queda anul·lada si el poble se’ns gira.
Si algú s’hi interessa, que ensenyi la cartera.
Serà tractat de molt bones maneres.
Intermediaris, merdosos, absteniu-vos:
fa ja tres segles que ens pengen de l’esquena.
|
||||
11. |
Excés de primavera
04:39
|
|||
|
Encara l’ocell és bell,
i encara l’amor, amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat -pecatespines
no duu, per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels -estelsduen
un fibló: dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur -atzuri
resta suspès, malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit al pit,
per voler abastar l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor, l’amor!
Ai, l’amor, l’amor, amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)
Encara l’ocell és bell,
i encara l’amor, amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
|
||||
12. |
Sempre fos com ara
03:38
|
|||
|
A tots els racons hi ha una fletxa
que travessa els nostres noms en un cor dibuixat.
Cada moment vessa gotes de desig.
Porta’m amb els teus ulls a veure el món.
Sempre fos com ara...
Quan arriba el plor, és d’alegria
i em bec d’un glop les teves llàgrimes.
A contrallum, el joc dels cossos
és el reflex de la lluna plena.
Sempre fos com ara...
A poc a poc t’adorms contra el meu pit,
com l’infant que ho veia tot tan gran,
com l’infant que algun dia duràs al teu ventre.
La son és un pot de mel que t’embriaga.
Sempre fos com ara...
Tenim ales per volar, però no ens cal
sortir del nostre niu de somnis.
El temps és un rellotge de sorra aturat.
Hem tancat la porta i no sabem que a fora plou.
Sempre fos com ara...
|
||||
Xavi Múrcia Argelaguer, Spain
Un quart de segle a la carretera. Més de mitja vida dedicada a explorar gèneres i sonoritats diverses, sempre des d’una òptica mediterrània. Esquivant els radars mediàtics, però consolidant un discurs propi, ja sigui com a solista o en projectes com Tralla, La Cobleta de la Selva o Samfaina de Colors. De la tradició més arrelada a la cançó d’autor i el rock més orgànic i visceral. ... more
If you like Xavi Múrcia, you may also like:
The haunting new record from Canadian folk artist Avi C. Engel bridges old and new traditions with a minimalist approach.
go to album
The latest from Shana Cleveland is a Californian fantasia that conjures worlds both real and surreal.
go to album
A vibrant vision of "Central Americana" from the Costa Rica-based artist, blending heartland devotionals with playful Tropicália grooves.
go to album
The Texan sibling indie-folk duo is back with a new album that is filled with sweeping, cinematic tracks.
go to album
THEY'VEBEENCALLED
by Jep and Dep
Sydney's folk noir duo expand their sound into haunting compositions that are somewhere between beautiful and melancholy.
go to album
The Nothing
by The Last Dinosaur
Jamie Cameron conveys heartbreak and loss with violins, acoustic plucking, tambourine beats, and whispered lyrics.
go to album
featured on Bandcamp Radio Jul 8, 2014
go to album
